Avui m’he tornat a despertar amb basques i, com ja és habitual des de fa uns dies, he hagut de córrer a buidar les entranyes. Les mateixes entranyes que, Déu em perdoni, van ser profanades aquella càlida tarda primaveral de finals de maig.
Encara no m’havia atrevit a confessar-t’ho ni tan sols a tu, diari estimat, consol dels meus neguits de pecadora a qui res no amago. Tu saps que vaig jurar els vots convençuda, però també saps que soc dèbil i seria capaç de fer qualsevol cosa pel Pare Andreu.
Creu-me si et dic que donaria el que fos per inhibir el pessigolleig que em recorre l’espinada quan ell em penetra amb la mirada! Ai, si sabés aturar la desbocada acceleració del cor quan se m’acosta i em parla! De debò creus que no ho faria? O potser et penses que gaudeixo en sentir les cames defallir i tremolar com una fulla? Ai, si pogués neutralitzar la descàrrega elèctrica que se’m propaga pel cos si mai arriba a tocar-me, per accidental i insignificant que sigui el contacte! Un frec lleuger i suau de la seva mà en qualsevol porció de la meva pell deriva a l’acte en una fiblada violenta a l’estómac que em produeix una cremor interior tan intensa que només la pot apaivagar, en part, la creixent humitat que sento a l’entrecuix.
Però tu saps que el plaer carnal produït per aquesta amalgama de sensacions impúdiques és directament proporcional al sentiment de culpa que després em tortura. I també saps que sempre miro d’evitar el Pare Andreu i, si mai me’l trobo, defujo la seva mirada furtiva i tot possible contacte físic. I més encara des d’aquell maleït vespre que desitjaria esborrar.
Perquè allò no hauria hagut de passar mai i, encara menys, s’ha de repetir. La Germana Gregòria no es trobava bé i vaig haver d’anar a treure la pols de la rectoria tota sola. Conscient de l’efecte que em provocaria trobar-hi el Pare, vaig creuar la porta amb nerviosisme i vaig respirar alleujada en veure que no hi era.
Damunt d’una immensa catifa persa de tonalitats rogenques, presideix l’estança un escriptori de fusta antic on el Pare passa llargues hores redactant manuscrits amb la seva estilogràfica d’època isabelina. Emulant els seus moviments, vaig retirar la pesada cadira d’estil rococó mirant de no fer soroll i em vaig acomodar sobre el confortable vellut vermell.
La taula vessava de papers aparentment desendreçats i, per sota d’una de les piles, brillava la punta daurada de la ploma. Un impuls irracional me la va fer agafar i atansar a la boca. I amb els ulls tancats i els llavis entreoberts, vaig passejar la punta de la llengua per tota la seva llargària, assaborint els residus de mel del Pare Andreu. Una ordre de l’instint va fer pressionar el pubis sobre el seient rogenc i em va fer estremir de baix a dalt, donant pas a la humitat temuda. I la pressió va esdevenir encara més intensa i va cridar la meva mà cap a la zona prohibida per iniciar el camí cap a la luxúria lasciva del plaer carnal.
I mentre la mà s’acomodava damunt les calces, el polze barallant-se amb la vora per submergir-se en la humitat frondosa i l’anular cercant juganer el forat xop de la vagina, per sort meva, diari estimat, la infinita misericòrdia del Senyor em va fer percebre, de cop, la magnitud de l’amenaça que m’assetjava i vaig saber reaccionar a temps! Vaig retirar la mà d’allà baix i, amb el cor bombejant a tota màquina, vaig saltar de la poltrona repetint frenèticament el senyal de la creu fins que em vaig sentir deslliurada de la immoralitat terrible que havia estat apunt de concebre.
Vaig arreplegar el drap de la pols i em vaig posar a treballar sense més dilacions, cantussejant la primera melodia que em va sortir per tal de fer dissipar de la ment el que havia estat a punt de passar.
La rectoria és austera i amb pocs mobles pel que, anant per feina, la podia enllestir en menys de mitja hora. A més a més dels objectes origen de lascívia ja esmentats, en una de les parets de la rectoria hi ha un armari de fusta de noguer que custodia creus, candeles, reliquiaris i altres instruments valuosos per a la litúrgia, i al costat, un prestatge d’IKEA, carregat de llibres i objectes ornamentals, que contrasta amb l’elegància delicada i sagrada de l’entorn. Una magnífica reproducció del Sant Sopar ocupa gairebé tota la paret oposada.
Per tal d’anar per feina i no tornar a caure en la temptació, vaig donar taula i cadira per acabades i em vaig enfilar dalt d’un tamboret per poder accedir a la part més alta de l’armari, que mesura més de dos metres d’alçada. Però com que soc més aviat baixeta, per arribar fins al racó de la paret em vaig haver d’enfilar de puntetes. Va ser mentre netejava en aquesta posició complicada, que vaig sentir el xerric del forrellat i la remor d’unes passes acostant-se silenciosament. El que va passar a continuació, diari estimat, encara em fa enrogir només de pensar-hi.
El dringar de les claus en tancar el pany em va trasbalsar. I malgrat tots els senyals de la creu, la humitat instants abans apaivagada, va tornar a brollar. Vaig continuant fregant com si res, fins que vaig notar unes mans fermes i càlides que s’introduïen per sota el meu hàbit. El món es va aturar i un calfred em va recórrer meteòric dels bessons fins a la punta dels dits de les mans, en aquell moment recolzades sobre el moble. No vaig saber què fer, no vaig saber què dir, però l’instint em va fer reposar els peus i prémer amb força el sostre de l’armari, per no perdre l’equilibri mentre les mans del Pare Andreu enfilaven perillosament cap a les cuixes, i davant la meva incapacitat de reacció, seguien vacil·lants fins els malucs… Uns eterns segons d’aturada i, encara en silenci, aquelles mans molsudes es van desplaçar cap als contorns del pubis i van convertir el suau pessigolleig del primer contacte en una frenètica convulsió. I la font va rajar definitivament quan una de les seves mans va arribar a les calces i em va perforar masclament la profunditat amb un o potser dos dels seus dits, mentre amb l’altra mà m’acariciava la panxa i seguia pujant fins les meves sines a punt d’explotar.
I mentre una mà juganera em pessigava els mugrons, l’altra em profanava amb contundència produint-me un plaer que mai hauria cregut possible. I quan ja em pensava que res podia superar aquell estat d’èxtasi, aleshores vaig sentir que introduïa el cap per sota l’hàbit. I els seus llavis molsuts van assaborir cada recó del camí que el menava a l’entrecuix i van devorar amb urgència la cova que pocs instants abans havien ocupat els seus dits. I vaig acabar de defallir.
Tu saps, diari meu, que no volia caure en la temptació però la passió va embogir els meus sentits i vaig perdre el control de la situació, si és que mai l’havia assolit.
El que va passar a continuació no t’ho sé explicar amb detalls perquè per a mi mateixa és una nebulosa de sensacions i impressions vagues que em fan dubtar si van ser reals i que encara em fan estremir quan hi penso. Només recordo que vaig acabar completament nua i damunt l’estora persa, amb tota la duresa del Pare Andreu perforant-me de manera rítmica i convulsiva.
No sé quant de temps va durar aquell estat catatònic, només sé que el seu gemec llarg i intens em va fer recobrar els sentits i tornar a la realitat. I el primer que vaig veure en obrir els ulls va ser la imatge dels dotze apòstols i del mateix Crist abaixant la mirada, avergonyits de l’escena que acabaven de presenciar. I em va caure el món al damunt com un plom més pesat que el cos que jeia derrotat i abatut sobre meu.
***
Em vaig passar les tres setmanes següents tancada a l’habitació, simulant una descomposició intestinal, el qual no era tan exagerat tenint en compte el rebombori intern que sentia. Només sortia per menjar el poc que el meu estómac admetia i sobretot, per resar: hores i hores a la capella implorant el perdó de Nostre Senyor i demanant-li força per no tornar a caure mai més en la temptació i em deslliurés de qualsevol mal..
Aquest cap de setmana per fi m’he sentit amb prou forces per abandonar el meu captiveri voluntari i tornar a la vida quotidiana per reprendre les meves obligacions. I m’he jurat mantenir-me allunyada de tot perill per poder gaudir plenament de la bonança dels últims dies primaverals.
Però la calor intensa d’aquest mes de juny m’ha deixat abatuda. I val a dir que el Pare Andreu tampoc no ha contribuït en la meva pau interior perquè quan ha sabut que havia ressuscitat, m’ha perseguit de nit i de dia. Deia que només volia parlar amb mi però per la insistència en que ho feia, jo sabia que parlar era el que menys li importava. I malgrat totes les pregàries, t’he de confessar, diari meu, que el seu desig implorador m’ha tornat a excitar els sentits i m’he sentit temptada. Però per sort meva i sobretot gràcies de nou a la infinita misericòrdia del Senyor que ha fet que les Germanes estiguessin tot el dia pul·lulant al meu voltant, no m’he atrevit a córrer riscos que en realitat no vull assumir. Perquè com ja t’he dit abans, el que va passar aquell dia fatídic no s’ha de repetir mai més.
I és per això que avui, dilluns, amb la freda perspectiva de l’endemà i malgrat haver-me despertat marejada fins al vòmit, m’he llevat contenta i orgullosa d’haver sabut eludir un comportament més digne d’una meuca que d’una monja. Encara que, des del fons del meu cor, reconec que si no sospités que el Pare Andreu s’aprofita de la meva debilitat com ho fa amb d’altres germanes, potser pensaria que la nostra atracció és pura i inevitable i potser així em podria arribar a perdonar una eventual relliscada. I potser fins i tot em podria plantejar abandonar l’hàbit.
Però no és així. El Pare Andreu es deu a tota la Congregació i sé del cert que reparteix el seu amor per igual entre totes les germanes. I també sé que jo, si Déu em perdona, encara puc aportar molt a la Comunitat.
Certament soc una fràgil pecadora i no puc evitar estremir-me cada cop que en la intimitat clandestina rememoro aquells moments delirants. Però si una cosa és certa, estimat diari, és que el meu amor al Senyor s’ha reforçat després d’aquesta experiència apoteòsica perquè, Déu em perdoni, et confesso que mai abans m’havia sentit tan a prop del Cel.
Mar Sanfeliu
Gener 2016