Segura, decidida, valenta. Tretze anys i et penses que et menjaràs el món.
Com t’ho podràs perdonar? Per què t’has quedat immòbil? Per què no t’has aixecat i li has donat una bufetada? Et veus a tu mateixa cridant “Foti el camp d’aquí, vell fastigós!” Però no. Tu, la segura, la decidida, la valenta, et quedes garratibada a la cadira i el teu únic acte de rebel·lia és prémer ben fort els llavis mentre et xiuxiueja que els obris per poder-te besar millor.
I quan per fi s’acaba l’agonia i se’n va, per la porta s’hi escola la vergonya. Com has pogut ser tan covarda? On s’amagava la teva determinació? Ni el fàstic que senties va ser capaç de vèncer la teva impotència imperdonable. T’horroritzes en pensar què hauries fet si hagués anat més enllà. Tu, la segura, la decidida, la valenta, hauries sabut evitar que s’aprofités encara més de la teva innocència?
T’has fallat a tu mateixa i al món mundial. I et jures que no ho confessaràs mai, que mai ningú sabrà que no vas estar a l’alçada del que s’hauria esperat de tu. Del que tu hauries esperat de tu.
Et fiques al llit i intentes dormir. Però l’escena et retorna una i altra vegada. El vell bavós, que podria ser el teu avi, arriba a casa per fer-te la classe de piano. Els teus pares no hi són? Tu, la que s’havia de menjar el món, no podies endevinar per a què ho preguntava? Ni tan sols quan t’ha demanat si trigarien gaire, hi has desconfiat. Per què no li has respost que estaven a punt d’arribar?
Intentes pensar en una altra cosa. Però et veus asseguda davant del teclat tocant el Clar de Lluna. I quan sona l’última nota es posa a aplaudir. Estic tan content dels teus progressos que et faré un petó. Tu, la que s’havia de menjar el món, bufes en pensar que cada vegada és més pesat amb això dels petons, però encara no sospites res i assenteixes amb resignació.
Tres anys venint a casa cada setmana per ensenyar-te a tocar el piano. Amb un mètode que ell mateix titlla de revolucionari: escriure números damunt les notes per a que els relacionis amb els dits i facis sonar les peces sense dominar la partitura. Reconeixes que al principi t’agradava, però l’adolescència t’ha fet perdre l’interès i cada cop et fan més mandra les tardes dels dilluns. Detestes especialment els moments que et demana que li facis un petó, però tu hi accedeixes per educació. Tu, la que s’havia de menjar el món, no ho podies haver anticipat? On era la teva perspicàcia en constatar que cada cop t’ho demanava més sovint?
Et regires dins del llit i el veus preguntant-te on vols que et besi.
—Aquí? —t’assenyala el front.
— Aquí? —l’orella.
—Aquí? —la galta.
—Aquí? —els llavis.
La pregunta t’ha semblat estranya —on hauria de ser sinó a la galta?—. Però tu, la segura, la decidida, la valenta, no has gosat contestar-li que no el volies enlloc. I has arronsat les espatlles mentre t’assenyalaves la galta amb el dit.
Ni tan sols quan se t’ha acostat a l’orella has malpensat. Innocent, et pensaves que no t’havia entès. T’ha calgut sentir el pessigolleig llefiscós de la punta de la seva llengua per entendre què estava passant. I t’has quedat petrificada. I quan s’ha cansat de l’orella, has permès que et bavegés impunement tota la cara. Has volgut cridar, aixecar-te, fer-lo fora. Però t’has quedat clavada a la cadira mentre notaves angoixada com s’aproximava a les comissures dels teus llavis. I tu, la segura, la decidida, la valenta, has restat garratibada amb la boca serrada fins que el vell ha decidit posar fi a la teva agonia.
La teva única revenja ha estat el cop de porta estrepitós que li has ventat quan ha marxat. El que li hauries d’haver estampat a la cara. I llavors has esclatat i has escopit tota la por i la ràbia continguda. Tu, la que s’havia de menjar el mon, plores desconsolada perquè és que el món qui t’ha engolit a tu.
***
Ho vas amagar gelosament durant un any etern de malsons i angoixa. L’ansietat de retrobar-te amb ell cada setmana i recordar el què va passar. El sentiment de culpa per no haver sabut reaccionar, la dura constatació de la teva humiliant debilitat. La por per si ho tornava a intentar.
Vas perdre la gana, vas perdre la son. Les tardes dels dilluns es van convertir en una tortura insuportable i vas acabar odiant l’instrument tant com a ell.
Vas dir als pares que volies deixar les classes, però no hi estaven d’acord i et van fer continuar. Fins que va arribar un dia que ja no podies més i vas decidir no parar fins a convèncer-los. Vas insistir i insistir, però els teus arguments no els semblaven prou sòlids. I vas entendre que només ho aconseguiries si els explicaves la veritat. Vas agafar aire i ho vas intentar. Però només et van sortir sanglots. Al pare li va canviar la cara. Nena, hi ha alguna cosa que no ens hagis explicat? Vas abaixar la mirada i vas notar la seva càlida mà damunt la teva. Saps que pots confiar en nosaltres, no?
És clar que ho sabies, però va ser en aquell moment quan en vas tenir la més absoluta certesa. I entre llàgrimes i plors, i amb un esforç sobrehumà, vas vomitar el teu secret.
I llavors vas descobrir el greu error que havia estat no haver-ho confessat abans perquè, de cop, et vas alliberar de tot: de les llargues nits d’insomni, del fals sentiment de culpabilitat, de l’absurda vergonya, dels plors reprimits, de la ràbia continguda, de l’angoixa acumulada i, sobretot, sobretot, sobretot… del porc fill de puta malparit!
Catorze anys i ara ja saps que encara et queda molt per aprendre. Però que no estàs sola per afrontar les hostilitats del món. I que l’única seguretat, decisió i valentia que et cal és confiar en les persones que t’estimen.