Com era possible caure tan avall? Ho tenia tot: una bona feina, uns bons ingressos, una bona família. Què més volia? Com podia ser tan desagraït amb la vida? Amb la gent que pagaria per estar en la seva situació i ell, incapaç de valorar-ho, l’únic que feia era espatllar-ho tot i enfonsar-se cada cop més en la misèria.
Les paraules de la mare li ressonaven una i altra vegada dins del cap: “Si vols ser feliç casa’t amb la dona que t’estimi, no amb la que tu estimis”. I en això mateix pensava quan, just abans de dir el “Si, vull”, li van venir unes ganes desesperades de fugir. Però no ho va fer. I de fet mai se n’havia penedit. Ni tan sols ara.
Quan va conèixer la Consol no la va trobar especialment atractiva. Era extremadament pàl·lida i tenia uns ulls malaguanyats de color blau cel que no destacaven per ser massa petits i no tenir pestanyes. Hauria pogut tenir un aire exòtic si hagués lluït una llarga cabellera pèl-roja però en comptes d’això portava un tall molt curt (“a lo chico”, deia la seva mare) i tot plegat li conferia un aire esllanguit i feble que intentava dissimular, sense gaire èxit, sota una capa espessa de maquillatge. Si no fos perquè era alta i de complexitat atlètica, hauria semblat una dona ben insignificant.
A les acaballes del segle XX les dones tenien més que assumida la igualtat de rols entre els diferents sexes i ja no estaven disposades a tenir cura del marit com ho havien fet les seves mares. Però la Consol era diferent: semblava haver nascut per a fer-lo feliç. Cap dels seus amics havia tingut la sort de trobar una dona tan obsessivament complaent i sempre disposada a sacrificar-se per tal de satisfer-lo. Aquella dona havia de ser seva, no ho hauria pogut tenir més clar. I va decidir esforçar-se tota la vida en donar-li el seu amor.
I redeu si ho va fer. Però per més que s’hi havia esforçat mai l’havia pogut estimar. Si més no, com ell creia que s’havia d’estimar una esposa. I malgrat ser una d’aquelles dones que millora amb el temps i ser molt més atractiva ara que quan era jove, cada cop s’hi sentia menys atret. Darrerament, quan ella se li acostava amb ganes de sexe, li venien ganes de fugir. Fins que no va poder més i ho va començar a fer.
Va ser llavors quan va conèixer la Vanessa i se’n va encapritxar. Malgrat haver-la trobat en un dels antres del carrer Equador, tot en ella traspuava frescor i innocència. Hi podia parlar del que fos i sempre l’escoltava. I quan li demanava sexe, s’entregava incondicionalment sense exigir-li res més que la seva tarifa.
Però ara que jeia convalescent en aquell llit d’hospital i sentia la presència de la Consol al seu costat, ho va veure tot clar: ella era la l’única dona amb qui realment podia comptar. Com podia haver estat tan miserable i tan cec? Prou. S’havia acabat. Deixaria de veure la Vanessa i es reclouria en el seu matrimoni. Segur que ella li donaria una altra oportunitat i aquest cop la sabria aprofitar.
***
Com era possible caure tan avall? Ho tenia tot: una bona feina, uns bons ingressos, una bona família. Què més volia? Com podia ser tan desagraït amb la vida? Amb la gent que pagaria per estar en la seva situació i ell, incapaç de valorar-ho, l’únic que feia era espatllar-ho tot i fer-la sentir cada cop més desgraciada.
Les paraules del pare li ressonaven dins del cap: “Si vols ser feliç, casa’t amb un home honrat que tingui una bona feina i no et faci patir pels diners”. En Bruno era molt més que tot això: a diferència d’ella, provenia d’una bona família i havia rebut una educació excel·lent. No només havia estat el millor alumne de la seva promoció i l’esperava un futur prometedor com a advocat, era a més un home tranquil i familiar. Seria el pare perfecte pels seus fills. En això pensava just abans de sentir-li dir el tan anhelat “Si, vull” i convertir-se en la núvia més feliç i afortunada de la Terra.
S’havia enamorat d’en Bruno tan bon punt conèixer-lo. Era un home corpulent i de pell fosca que no passava desapercebut. Al seu costat se sentia petita i vulnerable i, tot i que era conscient que a la seva època no tenia massa sentit cercar la protecció d’un home, amb ell se sentia deliciosament protegida. I li agradava aquella sensació.
A les acaballes del segle XX els homes tenien més que assumida la igualtat de rols entre els diferents sexes i no estaven disposats a mantenir la dona com ho havien fet els seus pares. Però en Bruno era diferent: els seus valors sobre la família eren ferms i estava convençut que el millor pe a l’educació dels fills era que la mare es quedés a casa. Cap de les seves amigues havia tingut la sort de trobar un home que valorés tant el rol tradicional de la dona. Aquell home havia de ser seu, no ho hauria pogut tenir més clar. I va decidir esforçar-se tota la vida en merèixer el seu amor.
I redeu si ho va fer. Però per més que s’hi havia esforçat, mai es va sentir corresposta. Com era possible seguir desitjant un home de qui només en rebia menyspreu? Quan en Bruno tornava a casa, pudent d’alcohol i de perfum barat, ella plorava amb desesperació i ràbia, però sempre l’acabava perdonant. I era incomprensible, però com més lluny el sentia, més gran i malaltissa era la seva atracció. Però com més ella el buscava, més implacable era el rebuig d’ell.
Havia arribat a assumir que l’enganyés amb dones, però tornar a casa abans del previst i trobar-lo al seu llit amb aquella meuca del Club 69 era més del que podia suportar. No va dir res, simplement va sortir corrent. I ell la va intentar aturar però quan va arribar al carrer ella ja havia fugit precipitadament amb el seu A3 cap a no sabia on. En creuar el carrer Numància li va semblar veure la Miranda però no va tenir esma d’aturar-se a esbrinar si era ella.
Però ara que jeia convalescent en aquell llit d’hospital per fi ho va veure clar: en Bruno mai li donaria el que ella necessitava. Com podia haver estat tan cega i patètica? Prou. S’havia acabat. Ja no podia seguir rebent més humiliacions. Li faria companyia fins que es posés bo i després marxaria i no el tornaria a veure mai més.
***
Anit, el timbre estrident del telèfon m’esquinça bruscament la primera fase del son. Primer no li faig cas però insisteix. M’aixeco amb una mandra horrible i despenjo l’auricular:
—Manel, vine de pressa, si u plau! —gairebé no entenc el que intenta dir-me la veu histèrica i entretallada de la Miranda— Ha passat una cosa terrible: el meu pare… — No pot continuar. El plor no la deixa.
—On ets?
—A casa — ella encara diu “a casa” quan parla de casa els seus pares.
Em poso el primer que trobo i surto esperitat al carrer. Veig un taxi i no m’ho penso dues vegades, tot i que la brometa de baixar des de Sant Vicenç em sortirà cara.
—A Barcelona. Nicaragua/Marquès de Setmenat, sisplau — demano amb urgència al taxista.
Encara dins del taxi veig un grup de policies davant el portal de casa la Miranda, rodejant el que em sembla un cos inert corpulent. A pocs metres, la Miranda arraulida i tapada amb una manta. Quan em veu se’m llença als braços plorant amb desesperació. Intento consolar-la però està massa histèrica.
M’acosto al grup de policies i veig en Bruno mig despullat estirat al terra. En aquell moment arriba l’ambulància. Aturada cardíaca, ens diuen, però estiguin tranquils, se’n sortirà. I se l’enduen cap al Clínic.
Em pregunto on deu ser la Consol, fa un parell de dies que ha marxat, qui sap on, d’excursió amb les seves amigues. L’hauríem d’avisar.
La Miranda, una mica més calmada, m’explica que quan ha arribat al portal de casa i buscava la clau per obrir la porta, gairebé ha topat amb el que ha pensat que era el cadàver del seu pare. S’ha agenollat de seguida i ha respirat alleujada en veure que encara era viu. Llavors ha vist una dona jove com ella, que sortia sigil·losa i precipitadament cap al carrer i enfilava corrents Nicaragua amunt. Ha passat tan de pressa que gairebé no li ha vist la cara, que duia mig tapada amb un vel de seda de color vermell. Però sí que s’ha fixat que tenia els ulls molt maquillats i que vestia d’una manera extremada i més aviat ordinària, amb una faldilla molt curta de pana de color vermell de la que penjaven unes cames primes i esveltes enfilades sobre uns talons molt alts i fins. I res més. Que algú deu haver vist l’escena i deu haver trucat la policia, perquè en 5 minuts ha sentit una sirena que s’acostava.
Dues hores més tard aconseguim localitzar la Consol.
—No t’espantis Consol, no passa res.
—Em truques a les dues de la matinada i no passa res? — què cínica que és la sogra!
—Hauries de tornar de seguida. En Bruno ha tingut un infart i se l’han endut cap al Clínic. Però no et preocupis, ens han dit que es recuperarà.
La Consol aleshores s’ha posat a plorar. No hauria d’haver marxat d’aquella manera, ha dit, ha estat culpa meva. Quina sort que té en Bruno, ella sempre el justifica i s’acaba donant la culpa de tot. No sé què li ha fet aquesta vegada, però ella segur que ja li ho ha perdonat i anirà corrents cap al Clínic perquè creu que la necessita!
***
Una setmana després, la Miranda remena el mòbil i, accidentalment, li apareix el selfie que es van fer amb l’Anna i la Caro durant el sopar. Sempre que anava a sopar amb elles a Barcelona es quedava a dormir a casa els seus pares. Així s’estalviava la pallissa de tornar de nit amb el cotxe i de passada aprofitava per veure’ls. Però té clar que no ho tornarà a fer més, almenys sense avisar.
Els seus pares són el blanc i el negre en tot, no només en el color de la pell, però com que els pols oposats s’atrauen, ells probablement mai se separaran. Perquè malgrat el que la mare li ha dit a l’hospital, ella sap que mai el deixarà d’estimar i que ell mai serà prou valent per abandonar-la. Avui tots dos són a l’hospital i demà tornaran junts a casa. I ho tornaran a intentar. Un cop més.