Dijous
Visita anual ginecològica. Totes les proves de sempre i una extra com a premi per haver assolit la menopausa! Suportes amb resignació que t’aixafin les mamelles, que t’empastifin amb aquell líquid fred llefiscós i que et fotin mà per tot arreu. Però t’impacientes quan la doctora t’entafora aquell pal amb forma de penis i no para de burxar. Et faig mal aquí? Et faig mal allà? No et fa mal enlloc i li agraeixes l’interès, però la penetració se’t fa eterna i no precisament plaent. Que hi veu alguna cosa? Res, respon, s’aprecia una coseta (que no diu què és) però ja li ho explicarà la doctora. Ostres, a veure si catejaré aquest any… Però tu mateixa li treus ferro, ja tens experiència en control de quists sorpresa que al final no són res.
La doctora corrobora el que ja esperes: tot bé, però aquesta coseta que han detectat a la vagina (i que no recordes quin nom li ha posat), no és preocupant però, per prevenció, millor que torni d’aquí tres mesos per veure com evoluciona…
Cap problema. Arribes a casa i comentes que t’han trobat un bultet que s’haurà de controlar, però que no serà res. I t’oblides del tema.
Dilluns
Sona el mòbil. Un número més llarg del normal, segurament algú que et vol vendre alguna cosa. Respons disposada a engegar l’interlocutor, però és la doctora. Què deu voler? T’explica que el divendres va parlar amb l’especialista i que, altre cop per prevenció, m’hauria de fer una ressonància pelviana. Que no et va trucar el divendres per no xafar-te el cap de setmana i que no està preocupada, però que millor que hi vagi aquesta mateixa setmana. No pots evitar preguntar-te per què tanta pressa si el tema no li preocupa. Però intentes mantenir la calma i et dius que es volen assegurar i que, en el fons, això és bo.
Llavors recordes aquell doloret que fa dies que et fa la guitza a la zona lumbar. Et van fer una radiografia i no van trobar res, però les punxades intermitents no han desaparegut. I de cop ho relaciones: tens un càncer estès en algun òrgan d’aquella zona i el seus tentacles han arribat a la vagina.
Divendres
Entres a la màquina infernal amb la certesa que la seva sentència et canviarà la vida. Penses que encara ets massa jove per morir però ets sents estranyament preparada. Des de la trucada de la doctora hi has estat donant voltes. Però no has perdut la son. I t’has anat mentalitzant pel pitjor, de manera que, siguin quines siguin les notícies, les afrontaràs preparada. Tot i que en el fons penses que no seran tan dolentes: potser un quist o un petit tumor que hauran d’analitzar i que, com a molt potser t’extirparan. I ja està. Però una punxada sobtada a les lumbars et recorda que no et relaxis.
Quan per fi la màquina s’atura, l’infermer et clava una agulla a la mà. És pel contrast, t’explica mentre la retira i es disculpa per no haver enganxat bé la bena. Li dius que no passa res però renegues per dins. No n’hi ha prou en fer-te passar tota aquesta merda?
Quatre dies hàbils. Els dies que et promets gaudir de la ignorància. Després potser tot canviarà.
Divendres
Cinquè dia hàbil, ja hauries de saber el resultat. Però el telèfon no sona. Potser encara no el tenen. O potser la ginecòloga et vol regalar un altre cap de setmana d’ingènua tranquil·litat.
Dilluns
El dia del judici final. Intentes concentrar-te en la feina però a mesura que passen les hores et vas posant de mal humor i només pots estar pendent del mòbil.
A poc a poc s’esfuma l’optimisme que semblaves haver recuperat durant el cap de setmana. Et repeteixes que segurament no serà res greu, però deixes una finestra oberta per si de cas, que de seguida ajustes amb el convenciment que la medecina està tan avançada que actualment gairebé ningú mor de càncer. Perquè en el fons és el què creus que tens. Perquè ara no és com quan va morir la Mait, ara hi ha molts més avanços. I si més no, es sobreviu la malaltia molts anys. Encara seràs a temps de veure publicada la teva novel·la.
Dimarts
Passen les hores i la doctora no truca. Potser no és tan urgent i per això no diu res? O potser vol contrastar la informació amb un especialista oncològic abans de donar-te la mala notícia? Probablement ni una cosa ni l’altra. I si no li ha arribat el resultat? Amb el caos que hi havia aquell dia, qui sap si no l’han perdut…
Decideixes aguantar l’agonia un dia més. Però si no et truca, ho faràs tu demà.
Dimecres
A mig matí et truca la Rocio: Encara no saps res? Per què no la truques tu?
Per què no ho fas? Tens por? Definitivament, sí. Però marques el número. El pols et tremola mentre sona el to. La doctora no hi serà fins la tarda però deixes dit que et truqui. Més espera. Més agonia. Mentre no t’enganxi a mig partit de pàdel… I ho fa. Però no te n’adones fins que veus la trucada perduda.
T’apartes de pista i truques. L’Emi i la Mar t’observen a distància, contagiades de l’angoixa que els has transmès els darrers dies. La doctora es disculpa: encara no li havien passat els resultats però, en saber de la meva trucada, ha investigat. I ja els té. El meu cor recupera el ritme de dins la pista. Has fet bé en trucar-me, ha dit, però et confirma el que ella ja pensava: mioma benigne, res preocupant. Ni tan sols s’ha de treure, només anar controlant si creix. I aquell doloret?, pregunto, segur que no hi ha res més? La doctora respon el que ara ja intueixes: si hi hagués metàstasi a la zona, l’hauria detectat la ressonància.
Tants dies d’angoixa, per què? De cop ja no tens càncer. Ja no cal que preparis el teu comiat. Ja no cal que resolguis la vida de ningú per quan no hi siguis. Ja pots interrompre el guió de la teva pròpia “Mi vida sin mi” i començar a escriure un nou relat.